Segons l’OMS la depressió es troba entre les tres principals causes de discapacitat. Al llarg de la vida un 17% de dones i un 9% d’homes pateixen un trastorn depressiu. Una depressió es pot desenvolupar a qualsevol edat, des de la primera infància fins a la vellesa, però l’adolescència i la joventut són les etapes més vulnerables per aquest trastorn.
Una depressió suposa una pèrdua general de vitalitat. Dos grans canvis justifiquen el diagnòstic: un d’ells és la tristesa, l’ànim depressiu, que sovint, es manifesta com irritabilitat; l’altre és l’anhedonia, és a dir la dificultat per gaudir, per sentir-se a gust, gratificat, en situacions i activitats que abans interessaven i motivaven. Un quadre depressiu sol tenir manifestacions molt variades, que depenen del grau de gravetat i de característiques personals: insomni o somnolència, pèrdua de gana o de vegades augment, cansament, dificultats de concentració, descens de l’autoestima, retraïment social, pessimisme generalitzat, idees de mort o de suïcidi, empitjorament del rendiment escolar o laboral, etc.
Els trastorns depressius sempre cursen amb ansietat. Sovint prèviament ja hi havia un trastorn d’ansietat que ara resulta potenciat. En nens i adolescents s’ha de tenir en compte que alguns episodis depressius poden ser l’inici d’un trastorn bipolar. Els trastorns depressius poden acompanyar qualsevol patologia. Són una de les conseqüències més conegudes de viure situacions d’estrès, siguin actuals o pretèrites.
En els últims anys es dona molta importància a la relació entre depressió, conductes de risc en adolescents i consum de substàncies tòxiques a qualsevol edat.